Un recorregut per els models d’habitatge de la història i la seva càrrega andocèntrica
“La mateixa vida se’ns presenta només com un mitjà de vida.”
Karl Marx, Manuscrits econòmico-filosòfics de 1844
La (no) neutralitat de l’espai
El fet de que l’espai mai no és neutre ocupa varis dels articles que anem generant des RUSC, ja que és una afirmació que ens fa plantejar com la nostra pràctica arquitectònica i de disseny urbà interacciona amb les persones que viuran els espais projectats. La manera com es divideixen i s’articulen aquests espais i les seves dimensions i jerarquies descriuen les formes d’habitar i les relacions humanes que s’hi inscriuen.
Els espais que habitem es construeixen sobre uns límits, unes normes socials i espacials que defineixen qui pertany a un lloc i qui en queda exclòs. No existeix un sol tipus d’experiència urbana ni domèstica, cada persona parteix d’unes realitats particulars que el situen dins l’àmplia cartografia social. El fet que no existeixi una sola manera d’habitar i relacionar-se entra en conflicte amb el disseny i gestió únic que respon a uns interessos de producció, tot generant desigualtats estructurals, privilegis i opressions.
Així doncs, podem entendre que tots aquells espais que formen part de la via quotidiana són estructures culturals i socials que representen i perpetuen models relacionals concrets. La seva construcció està condicionada per idees, conceptes, costums.. que, tot i en molts casos ser invisibles, són estructurals.
“Aquesta acumulació de normes i límits, tant físics com psicològics, és l’evidència de la voluntat de control social (panòptic urbà) que genera els canvis de conducta i culturals, i els patrons relacionals que establim […] En el materialisme històric hi podem trobar l’arma afilada. Som el que fem, el que construïm amb el fang, la pedra, les mans. Som la fàbrica, som la plaça, el palau i el comerç; som els fills i els nets […] Som les experiències que vivim.”
L’espai públic, RUSC
Aquest article es proposa una mirada a l’habitatge canviant el punt de vista de la producció per el de la reproducció social. Perquè? Doncs perquè, com desenvoluparem a continuació, l’espai de la llar ha tingut i té un rol molt important en mantenir i restaurar la força de treball individual, la mà d’obra mercaderia necessària per al sistema productiu capitalista.
El rol de la llar
“L’arbre és fulla i la fulla és arbre. La casa és ciutat i la ciutat és casa. Un arbre és arbre, però també és una fulla enorme. Una fulla és una fulla, però també és un arbre petit. Una ciutat no és una ciutat a menys que sigui una casa enorme. Una casa és una casa només si és també una ciutat petita “.
Aldo Van Eyck
El concepte de llar va més enllà de la construcció física de l’habitatge ja que no és únicament el lloc on et refugies quan plou o fa fred sinó també de les inseguretats i les pors. És tracta, moltes vegades, del primer espai que som conscients de viure, l’espai on aprenem a relacionar-nos. Així, contribueix en l’establiment d’unes bases de convivència i participa de forma activa en el desenvolupament d’unes actituds i comportaments concrets.
L’habitatge és, actualment, aquell espai on es desenvolupen bona part de les tasques socioreproductives i això -en un sistema on la força de treball és indispensable per posar en marxa els engranatges de la producció- el converteix en una institució vital per a la reproducció del sistema capitalista. Alhora, però, el converteix en un espai de resistència.
“La llar, per descomptat, sempre ha tingut una existència contradictòria. D’una banda, el capitalisme depèn extremament de la llar per restablir la força de treball i reproduir jerarquies generalitzades. D’altra banda, com un lloc d’ajuda mútua, de reunió d’ingressos i d’acumulació de reserves vitals, la llar, tot i que s’ha anat transformant, ha resultat vital per a la supervivència de la classe treballadora.”
Salar Mohandesi i Emma Teitelman
Aquesta dicotomia entre producció i reproducció ha estat traduïda a l’àmbit espacial amb la segregació entre els espais de producció de valor i els espais de producció de la força de treball. És a dir, amb la segregació entre els espais públics i privats.
Aquesta clara divisió dels espais es tracta de la concreció espacial d’unes relacions de poder que, tal i com afirmen les companyes de Col·lectiu.6, “estableixen categories i delimiten tant els comportaments i experiències que s’esperen de cada un com la pertanyença de cada subjecte a un espai determinat.”
La segregació entre els conceptes públic i privat i la seva corresponent traducció ens els espais habitables respon a un model de societat binari i androcèntric, eurocèntric, classista i opressiu amb la comunitat trans/queer, aspectes que desenvoluparem més endavant.
La llibertat i la vida activa
Si preguntem a algú què significa la vida activa, segurament anirem cap a respostes pràctiques com ara estar allunyat del sedentarisme, participar de col·lectius i espais associatius, desenvolupar els seus hobbies i interessos… Tot i així, el concepte de vida activa va més enllà i engloba totes les esferes dins de les quals s’inscriu la vida.
Labor, treball i acció. Aquestes són les tres activitats que Hannah Arendt, en “La condició humana”, reuneix dins el que entén per vida activa.
- Labor. Procés biològic del cos humà que tracta de cobrir i/o satisfer les necessitats naturals i primàries de la vida. Estem parlant de l’Animal Laborans, aquell que no pot ser lliure ja que es troba sotmès a les necessitats de la vida.
- Treball. Es troba en l’origen del no-natural i en la producció artificial que pot ser utilitzada per a fins que no són els immediats a la vida. L’homo faber és aquell lliure de produir.
- Acció. Vincula els homes entre ells a partir de la relació pròpia de la condició humana. Es basa en la relació de pluralitat i permet la vida política. És a partir de l’acció que els individus es constitueixen com a tal, al diferenciar-se de la resta.
Arendt afirma que la forma amb la qual una persona desenvolupa les activitats anteriors defineix la seva forma de pertànyer al món i el seu ventall de possibilitats i llibertats. Cada una de les activitats anteriors es desenvolupen en un espai propi que Arendt delimita com a esferes que s’han construït a partir de les diferents formes d’entendre i viure cada activitat al llarg de la història.
De-construïnt l’habitatge històric
“Reconstruir la història de les dones o mirar-se la història des d’una perspectiva feminista significa redefinir les categories històriques acceptades en aspectes fonamentals i fer visibles estructures ocultes de dominació i explotació”
Silvia Federicci
Recuperant la cita que introdueix el punt, ens proposem de fer un breu recorregut per la història occidental – és important remarcar que estem analitzant els models habitatges de la nostra realitat Europea, que són herència d’uns fets històrics i culturals concrets però que no responen a una realitat única- per tal de fer visibles les estructures de dominació i opressió de les quals són herència els models d’habitatge actuals.
Amb el naixement de la Ciutat Estat en la Grècia Clàssica va prendre protagonisme la visió Artistotèlica de l’home com a ésser polític que s’havia d’oposar a la vida familiar per tal de poder desenvolupar el que ell anomenava com a Bios Politikos. Aquest pensament va provocar la distinció entre l’esfera pública (referent a la política) i la privada (referent a la llar i la família).
- Esfera privada. És l’esfera relativa al camp familiar, on les persones viuen unides per les seves necessitats. Tant l’home (en tasques de manteniment) com la dona (treballant per la supervivència de l’espècie) es troben sotmesos a la vida així que no podem parlar de llibertat ni igualtat. La força i la violència es justifiquen en aquesta esfera perquè són els únics mitjans per dominar la necessitat.
- Esfera pública. Es tracta de l’esfera relativa al camp polític, l’esfera de la llibertat –per ser una individu lliure era necessari no estar sotmès a la necessitat de la vida; no manar per sobre de ningú ni ser manat, no governar ni ser governat-. Per definició, requereix la presència de varis persones per tal que l’individu pugui reafirmar la seva existència distingint-se de la resta demostrant accions úniques i èxits. És l’espai de l’acció i el discurs, creat per objectes fabricats i no tangibles com ara les lleis, les institucions i la cultura.
La diferència entre les dues esferes i la jerarquia que suposava en termes de gènere es traduïa de forma clara en l’Oikos grega.
En l’Imperi Romà les esferes públic privat van arribar a un nivell de coexistència més elevat que és tradueix també en els seus models d’habitatge. A diferència de l’aïllament en el qual vivien les dones gregues, en l’antiga roma la dona formava part de la vida pública atenent i entretenint als visitants de la domus i gestionant els aspectes funcionals de la casa.
A l’edat mitjana, la segregació públic/privat va perdre bona part del seu significat ja que apareix l’esfera secular, absorbint aquesta l’esfera pública. El patró domèstic passa a regir totes les activitats, conduint així a un predomini de l’esfera privada.
La unitat familiar -reforçada per la institucionalització del matrimoni religiós per part de l’església cristiana- era també una unitat de producció de manera que els límits entre públic i privat es diluïen. Per altra banda, aquesta distribució del treball permetia que les dones també formessin part del món productiu.
“A l’aldea feudal, no hi havia una separació entre la producció de béns i la reproducció de la força de treball; tot el treball contribuïa al manteniment familiar. […] Les tasques domèstiques no estaven devaluades i no suposaven relacions socials diferents a les dels homes, com passaria més endavant, en una economia monetària, quan el treball domèstic es deixaria de considerar treball real.”
Silvia Federicci
Per altra banda, cal destacar també que les condicions espacials amb les quals es desenvolupaven aquestes tasques. Safarejos, fonts, mercats… les tasques es duien a terme en espais col·lectius dins la ciutat que, a part de la important contribució en donar visibilitat i dignificar aquestes feines diàries, contribuïen a enfortir la xarxa i les relacions entre les dones, convertint-se en “la base d’una intensa sociabilitat i solidaritat entre dones.”
Aparició i expansió del capitalisme
A mesura que el capitalisme anava prenent força, la colonització dels espais privats i públics va anar en augment per tal d’accedir a un control total dels espais on es desenvolupava la reproducció social -en són exemples els tancaments de terres i dels espais comuns a les acaballes de l’edat mitjana-. En aquest procés, l’explotació de les dones i la naturalització i invisibilització de les tasques socioreproductives -excloent-les del sistema productiu remunerat i “dignificat”- va ser essencial.
“L’explotació de les dones ha tingut un paper central en el procés d’acumulació capitalista, en la mesura que les dones han sigut les productores i reproductores de la mercaderia capitalista més essencial: la mà d’obra.”
Silvia Federicci
És en el Renaixement quan es comença a donar forma edificada a la divisió de rols en funció dels sexes, consolidant la construcció cultural dels gèneres. Aquest fet coincideix amb, segons Arendt, amb l’aparició de l’esfera social que, pròpia de les relacions del mercat de canvi en una economia capitalista- va desdibuixar els límits entre les esferes pública i privada.
Mark Wigley fa un extens anàlisi de com el pensament d’Alberti, figura influent del renaixement, converteix les llars en còmplices del sistema patriarcal establint un ordre i jerarquia espacial basada en el gènere i convertint els habitatges en “mecanismes per a la domesticació de la dona.” Els seus arguments es recullen en el tractat “De re aedificatioria” (1452), primer llibre imprès sobre arquitectura, i en formen part premisses tal com:
“Les dones són casi totes tímides per naturalesa, suaus, lentes. I, per tant, més útils quan reposen i descansen. Es tant així que la naturalesa va proporcionar el nostre benestar organitzant als homes per tal que fossin ells qui duguessin les coses a casa mentre que les dones cuiden de la llar. La dona, mentre pertany tancada a casa seva, ha d’estar al cas de que les coses estiguin al lloc on els pertoca, amb diligència i atenció. […] L’home ha de vigilar a la dona, la casa, la seva família i el seu país.”
Della Famiglia , Leon Battista Alberti
Reflex d’aquest pensament a l’interior de l’habitatge és l’aparició de l’studiolo, una metàfora espacial del domini de l’home que construeix el seu nom i patrimoni representant una nova societat urbana. Es tracta d’habitacions tancades simbòlicament ornamentades a partir de retrats d’avantpassats, famosos pensadors, etc. i adjacents al dormitori de l’home; sales totalment privades on no hi pot accedir ningú més que el cap de família i des d’on controla els seus béns, desenvolupa el seu intel·lecte, etc.
Al llarg dels segles següents, els models d’habitatges nobles i burgesos segueixen i reforcen aquesta tendència, construint un ideari de domesticitat que ha arribat fins als nostres dies.
Tal i com succeeix avui en dia amb els mitjans de comunicació, la pintura domèstica dels Països Baixos del s. XVII s’encarrega de traduir i donar validesa i universalitat als models de conducta als quals han d’aspirar les persones. Darrere de finestres, en una posició de distància i aïllament, Johannes Vermeer i els seus contemporanis pinten a les dones exercint tasques domèstiques com filar o cosir en el seu espai natural: l’interior de la casa.
L’herència de la industrialització
“Segons produïm, així som. […] Segons produïm els bens materials immaterials de la nostra societat, així ens relacionem i així s’estructura la nostra ideologia i moral. Estem parlant de la producció de tot allò que defineix la nostra cultura: espai, educació sanitat, investigació…”
Memòria, Lluita i Resistència
El capitalisme desplega totes les seves ales amb l’augment i millora dels processos d’industrialització que porten a una deslocalització de la producció dels entorns rurals, de les llars i de les pròpies persones.
A partir d’aquest punt, és encara més difícil -per no dir impossible- un estudi dels models d’habitatge sense tenir en compte les polítiques i violències que donen forma als contexts urbans en el qual es troben. Per tant, tot i no ser objecte i/o focus de l’article que ens ocupa trobem essencial fer quatre pinzellades dels canvis que va suposar la revolució industrial en les ciutats (en aquest cas, partirem de l’exemple de la ciutat de Barcelona).
L’augment de la població urbana que es va generar a partir de l’èxode rural cap als nous nuclis de producció -entre 1830 i 1850, la ciutat de Barcelona va atreure a més de 50.000 persones que tal de treballar en les seves fàbriques- va comportar una manca d’allotjament per a la nova classe obrera de la ciutat amb l’aparició d’una nova morfologia urbana que es reflecteix en el creixement tant horitzontal com vertical de les edificacions.
El creixement horitzontal de la ciutat es cristal·litza en l’aparició de nous assentaments residencials de massa obrera que es situen en les proximitats dels espais de producció. Aquest fet no només respon a un interès de reducció del temps de desplaçament de la mà d’obra -per tal de destinar-lo a la producció- sinó també al que es presentava com una voluntat de mantenir “un ordre” i higiene dins la ciutat, generant una forta segregació social i econòmica que es reflectia en el propi espai i que resulta clau en la ciutat capitalista.
El rol de l’habitatge, com hem dit, no és aliè a tot aquest procés. Per una banda, en una situació de tant alta densitat el problema de l’habitatge és inevitable també a nivell espacial ja que paral·lelament al aquest procés d’extensió territorial, els habitatges ja existents es veuen sotmesos a una subdivisió dels seus interiors mentre que els habitatges d’obra nova es troben totalment restringits per una ja incipient però forta especulació immobiliària.
Per altra banda, la separació física entre el lloc de treball i el de la reproducció social va contribuir en la dicotomia entre les esferes pública/privada fomentant, tal i com afirmen Salar Mohandesi i Emma Teitelman, “una altra divisió de la vida social entre el món laboral, dominat per homes, i el de la llar, domini de les dones. […] La dependència del salari no només va integrar els homes i les dones en les relacions capitalistes, sinó que va contribuir a formalitzar una divisió del treball generitzada, rígida i jeràrquica dins de les famílies de classe treballadora.”
El procés, es podria resumir en l’esquema següent:
La quantitat d’exemples que podríem citar d’habitatges que refermin aquesta teoria és infinit, ja que abracem des de projectes acadèmics de grans figures -masculines, és clar- de la història de l’arquitectura que han marcat les bases de la llar moderna fins a construccions més informals que s’han vist influenciades per aquestes idees de modernitat.
A tall d’exemple, parlarem de la Moller House, projectada per Adolf Loos a Vienna l’any 1928. L’organització espacial de les diferents estances, el joc de materials i miralls, les obertures i els diferents nivells creen una jerarquia interior en funció de els visuals i relacions que es generen entre interior i exterior. Els diferents graus de privacitat s’articulen al voltant de l’escala generant la seqüència: sala de dibuix, sala d’estar, estudi, sala de la dona (Zimmer der Dame). Aquesta última ocupa l’espai central i més aïllat de la casa fins al punt en que, fins i tot la finestra de l’habitació, dona a un espai interior.
“Loos sembla establir una diferència radical entre l’interior i l’exterior, fet que es reflecteix en la divisió entre la vida privada i la vida social de l’ésser metropolità: a l’exterior, el regne d’intercanvi, diners i màscares; a l’interior, el regne de l’inalienable, l’incombustible i l’indescriptible. A més, aquesta divisió entre interior i exterior, entre sentits i vista, té una important influència del gènere […] l’exterior és masculí. L’interior és l’escenari de la sexualitat i la reproducció.”
Beatriz Colomina, The Split Wall: Domestic Voyeurism
El llarg bagatge d’opressió que hi ha darrere del concepte públic i privat que hem anat desglossant al llarg de l’article, junt amb la construcció dels estereotips de gènere que defineix la cultura heteropatriarcal, porten a que fins i tot l’interior de l’habitatge -l’espai assignat al gènere femení- es construeixi a partir de l’experiència passatgera masculina. Conduint, així, a una doble exclusió de la dona tant de l’espai públic com privat. Perquè? Doncs perquè, en el moment en el qual un espai es converteix en una obligació -ja ho intuïen els grecs- deixa de ser un l’espai propi que reclamava Virginia Woolf.
“El cultivo de sí mismo, propio de la esfera privada, és absolutament incompatible con el espacio domestico. Lo domestico sufre doble exclusión, del espacio público y del espacio privado, no obstante, procura las condiciones necesarias para recrear la privacidad en otros.”
Soledad Murillo
La diferència amb la que es percep -o, directament, no es percep o s’aniquila- aquesta necessitat d’alliberament de la dona de l’espai domèstic es reflecteix en com fins i tot els esforços realitzats per tal de de convertir els espais domèstics en espais més eficients no sols no qüestionen el rol de la dona a casa sinó que reforcen el seu aïllament.
Catherine Beecher -“A Treatise on Domestic Economy”, 1843- i Christine Frederick -“New Household Management “, 1913- són considerades les principals figures d’aquests recorregut on es plantejava una visió taylorista dels espais domèstics, especialment de la cuina, a partir d’una sistematització i incorporació de les consideracions ergonòmiques en el seu disseny. Moltes de les seves conclusions es van veure reflectides en el model de cuina que l’arquitecta austríaca Margarete Schütte-Lihotzky va projectar el 1926. Coneguda com “la cuina de Frankfurt”, es tractada d’un prototip de cuina compacte, mecanitzat i de reduïdes dimensions:
“La cuina va transformar l’habitatge modern, estava pensada a partir de l’eficiència en el treball diari, amb superfícies metàl·liques i enrajolades de fàcil neteja, la relació modular de les parts i els avenços tecnològics. La cuina era un sistema modular, el primer en la història, per ral d’abaratir costs amb sistemes d’elements de fabricació en sèrie i que permetia variar la seva conformació i mesura depenent del tipus d’habitatge on es col·loqués.”
Zaida Muxí, al llibre Visions Compartides
La neutralització d’aquestes “millores” domèstiques ve donada per diversos factors. En primer lloc, es tracta d’investigacions realitzades per dones que sorgeixen de la necessitat de restar temps a les tasques domèstiques per tal de poder-lo dedicar a treballs remunerats i aconseguir certa independència econòmica. Tot i així, no van acompanyades d’un plantejament de fons on es reivindiqui l’alliberament real de la dona en l’espai.
Estratègies?
Està clar que hi ha moltes preguntes que al llarg de la història s’han anat silenciant, preguntes tant bàsiques com: Per a qui és l’habitatge? Per a quines relacions? Què vol dir habitar?
I és necessari donar espai a la pluralitat de demandes i experiències humanes per trencar amb el model d’habitatge que respon únicament a una realitat, a un discurs totalitzador que s’identifica amb un model de família blanca, nuclear, de classe mitja i heterosexual i que perpetua el binarisme androcèntric, eurocentrisme -al llarg de tot l’article hem estat parlant de l’evolució del model d’habitatge europeu, un model que a partir dels processos de colonització es considera global-, classisme -no sols perquè la possibilitat d’accés a un espai propi depengui directament de la capacitat econòmica de cadascú sinó també perquè la participació de les dones en l’esfera pública o privada varia en funció de la categoria social en la qual una es trobi- i opressió trans/queer -al basar-se en rols de gènere binaris i heteropatriarcals, es reprodueixen i forcen a una adaptació a aquestes-.
És però, en l’arrel d’aquestes opressions, on es troben les principals alternatives que incorporen una cura per les usuàries i les seves realitats canviants i que, per deixar-vos amb una mica de dentetes… desenvoluparem en una propera publicació juntament amb exemples més concrets.
Bibliografia:
L’espai públic, RUSC
Urbanisme feminista, Col·lectiu.6
La condició humana, Hannah Arendt
El Caliban i la bruixa, Silvia Federicci
Teoria de la reproducció social. Ressituant la classe, recentrant l’opressió. Tithi Bhattacharya (ed.)
Article “Sense reserves”, Salar Mohandesi i Emma Teitelman
Article “The housing of gender”, Mark Wigley
Article “The Split Wall: Domestic Voyeurism”, Beatriz Colomina
Mujeres, cases y ciudades, Zaida Muxí
Una habitación pròpia, Virginia Woolf
Visions Compartides, RUSC (ed.)
El RUSC - Espai de Gestació Col·lectiva 