CONVERSES A L’ETSAB.
Entrevista realitzada pel col·lectiu Rusc al maig de 2016.
Lloc. Racó de l’ETSAB, a l’edifici Coderch.
Participants:
CRISTINA PARDAL.
Professora del Departament de Tecnologia de l’Arquitectura.
Responsable de l’assignatura de Construcció III.
JORDI PAGÈS
Professor associat del Departament de Tecnologia de l’Arquitectura.
Membre del despatx SUMO Arquitectes.
Aquesta és una versió reduïda de la conversa. Per a descarregar la versió íntegra sols cal que premeu l’enllaç que deixem a continuació:
Ens endinsem en les corves de Coderch, aquesta vegada l’espai ens és del tot familiar, una segona casa. Conversar, compartir, aprendre… els nervis marxen ben ràpid amb el ritme de la Cristina i el Jordi!
Càmares engegades, orelles ben apunt i… Comencem!
RUSC
Ens agradaria que, per a que fos més dinàmica la presentació, us presentéssiu l’un a l’altre. Els dos heu treballat junts, sou professors de construcció… Qui són Cristina Pardal i Jordi Pagès?
CRISTINA
Jordi es… un tipo divertido, y muy buen compañero de trabajo. Trabajamos juntos aquí, en la universidad, pero ya habíamos coincidido en el despacho de Mateo. Él era el jefe, yo era una subordinada… ¡Y ahora han cambiado las tornas! [riures] Muy riguroso, muy trabajador, (creo yo) muy buen profesional, y para decir algo malo… tozudo. Muy tozudo. Pero la verdad, contenta de trabajar con él. Cuando me enteré que venía de profesor a la universidad, pensé que era un muy buen fichaje.
JORDI
Ara haig de dir alguna cosa bona no? [riures altre cop!] Com ha dit la Cristina, ens vam conèixer fa 12 o 13 anys. La Cristina, ja la coneixeu, és una persona que té molta energia. Molta. El que és genial d’una persona amb tanta passió pel que fa, és que tot és molt fàcil. No hi ha mai relaxació, no es fan les coses de forma automàtica. Per donar classes a la universitat és imprescindible tenir molta passió pel que fas i expliques. Sinó es molt difícil transmetre res als alumnes. Amb energia i passió no hi ha qui la guanyi.
RUSC
El món de l’arquitectura és molts cops complex, difícil i exigent. Què és el que us motiva més, allò que us inspira a seguir treballant i mostrar amor per aquesta vocació? Aquell petit germen que continua estant present dia a dia al vostre costat.
JORDI
Jo tinc un avantatge, que es que m’agrada TOT de la meva feina. M’ho puc passar bé fent quasi qualsevol cosa. Això es un avantatge. Tinc companys arquitectes que s’ho passen bé en un moment i punt. És el moment on s’ho passen millor, i la resta és quelcom que s’ha de fer, vinculat a allò que els hi agrada, però que no els hi tira tant. Jo m’ho passo be fent un concurs, fent un avantprojecte, m’ho passo molt bé fent un projecte executiu, i encara m’ho passo millor fent una direcció d’obra, que es quan estàs en contacte amb allò que has pensat i que realment s’està portant a terme.
Això em dona un avantatge respecte la gent que s’ho passa molt be només en el procés conceptual, quan fan l’avantprojecte i el concurs. Aquell moment on el món de les idees és més present, i que després confrontar-se amb la realitat es una pèrdua continua.
He de dir que sobretot em va agradar quan vaig començar a treballar d’arquitecte, no tant quan estudiava. No per culpa de l’escola, sinó per què no em van arribar enganxar tant els estudis com la pròpia professió.
CRISTINA
A mí lo que me gusta es poderme inventar proyectos y llevarlos a cabo desde cualquier vertiente. Cuando acabé la carrera me puse a trabajar por mi cuenta y en despachos. Cuando trabajaba en despachos me gustaba, porqué hacía el proyecto, el básico, el ejecutivo… lo que sea. Lo que no podía soportar era la relación con el cliente. Para mí lo de buscar clientes, hablar con ellos, convencerles… es algo para lo que no estoy preparada. También dependerá del tipo de cliente que tengas, pero el tipo que tenía, lo siento, pero era del cutre.
Cuando colaboraba con despachos como por ejemplo con Mateo [senyala al Jordi], allí solo hacías el proyecto, y quien se tenía que comer los marrones era él, o Marta, o tu [referint-se al Jordi]… Esa parte me gustaba más. Poco a poco fui dejando la parte más particular de encargos que controlaba todo yo, y pensé en volver a entrar en la escuela. Veía que echaba de menos poder reflexionar sobre las cosas, pensar, inventar… La parte más creativa donde veía que tenía más posibilidades. Lo que me llena realmente es eso, poder maquinar mis historias, inventarlas, buscar apoyos, llevarlas a cabo…
Además, lo que me llena un montón es el trato con los estudiantes… A mí me pone cuando das clase, es un subidón. Cuando dábamos clase y acabamos las teóricas a las 21:30h no me podía ir a dormir porque estaba… [Gesticula amb les mans!] ¡Te da como un acelerón!
RUSC
Com és la vostra realitat professional? Tu Jordi treballes més des del despatx SUMO, mentre que tu Cristina estàs més enfocada a la investigació des de l’escola. Què us va portar a decantar-vos cap aquest camp? Com és el vostre dia a dia?
CRISTINA
¿Cómo es mí día a día? Pues mí día a día es acelerado, pero porque me lo acelero yo, porque me gusta liarme en cosas. Cojo cosas para hacer, proyectos…Había una señora que siempre me preguntaba: ¿pero para hacer esto te pagan más? Y yo le decía –no. ¿Entonces porque lo haces? – ¡Porque si no lo hago me aburro! ¡Porque soy arquitecta! Cosas que estoy haciendo ahora podría no hacerlas, no me pagan por ellas. Tengo un sueldo en la universidad, un sueldo fijo, y podría hacer la mitad de las cosas que hago, pero entonces estaría mucho más aburrida. Mi día a día es acelerado porque por un lado hay las cosas que estás haciendo y por otro las que estás abriendo para hacer en el futuro. Siempre pienso -¿Cuándo se acaben los proyectos de ahora que estaré haciendo en el futuro? -. Voy haciendo. Intento apuntarme a todo lo que veo más o menos interesante de lo que pueda salir algo.
JORDI
El meu sou no és com el de la Cristina així que clarament la meva vida es parteix en dos. Es parteix amb la feina professional i es parteix amb l’escola, i a mi m’agrada així. Si ara em diguessin que només puc fer una de les dues coses em costaria molt triar. M’agraden les dues i per mi és un privilegi el fet de poder estar a la vegada donant classes a l’escola i poder fer el que m’agrada fins al final. A més, em dóna la sensació que són dues coses que es retro-alimenten. Crec que des de que estic a l’escola he aprés més coses jo de les que he pogut explicar. Per un professor li serveix moltíssim. Sí que és veritat que és a vegades una mica estressant, tens la sensació que ho estàs fent tot malament perquè estàs a dos mons a la vegada. Em sento culpable quan tenim feina al despatx i sento que no estic tan present com ho hauria d’estar i a la vegada em sento culpable a l’escola quan sento que hauria de dedicar-li més temps a algun alumne… Es podria resumir que és una mena de culpabilitat contínua, on no acabes de tenir la sensació d’estar fent bé totes les feines. Però tampoc em quedaria tranquil si només en fes una, sentiria que em falta alguna cosa més. No em puc queixar, aquesta mena de doble món enforteix i ensenya molt. El que no sé és fins quan es pot aguantar aquesta mena de dualitat… Ara per ara, però, encara puc amb les dues coses.
CRISTINA
Lo que dicen que “lo perfecto es enemigo de lo bueno” es un poco esto. Tu situación no será perfecta en ningún lugar. En la universidad tiene que haber de todo. Para mí lo interesante es que podamos aprender de todos y creo que esto es lo que hace la ETSAB. A día de hoy hay variedad y se tiene que mantener.
RUSC
El paper de la construcció en el projecte i quina és la tendència actual. Dóna la sensació que certes maneres de fer arquitectura (i que són les més espectaculars) s’allunyen una mica del que serien les lògiques de la construcció. Hi ha camins molt polaritzats, i en aquest sentit.. què en penseu? quina repercussió té i quina hauria de ser la línia en la manera d’ensenyar?
CRISTINA
Yo soy muy radical en esto. Para mí la arquitectura y la construcción han de ir de la mano; la construcción es la gramática o la sintaxis de la arquitectura. A mí me gusta la arquitectura cuando es sincera en su forma de construirse, no cuando hay una idea y luego busca cualquier manera para construirla. La arquitectura tiene que ser clara en su conceptualización constructiva y la arquitectura tiene que ser sensata, no se puede hacer cualquier cosa. Creo que los medios permiten hacer infinidad de cosas, pero que se puedan hacer no significa que las tengamos que hacer. Cuando veo arquitecturas de esas tan fuera de escala, no de tamaño sino de tecnología, de recursos, etcétera… me parece pecado, me parece aberrante, me parece fatal, pero sí que es verdad que todo convive. La arquitectura está al servicio de la gente, porque al final haces un edificio para que lo usen personas. El dibujo que hacéis vosotros en las secciones, cuando dibujáis un señor simplemente por un tema de escala… Yo no lo haría por un tema de escala, yo me preguntaría “¿este señor que quiere?”, que condiciones de confort tiene este interior, cómo está viviendo este espacio. Lo importante al final es la persona, el usuario, y la arquitectura tiene que ser buena arquitectura, que no deje de lado el usuario, los recursos y la lógica constructiva.
JORDI
Totalment d’acord. Quan estic al despatx mai faig construcció, no és quelcom que un digui “vaig a fer una estona de projecte i després faré una estona de construcció” . Per mi, i jo crec que per qualsevol, estan totalment entrellaçats i amb altres àmbits. Projectar al final és multidisciplinar, que està molt de moda ara. En alguns països s’entén la multidisciplina com multiprofessionals: hi ha l’arquitecte, que és el que fa conceptes bonics, decideix el color de les façanes i potser la geometria de l’edifici i després hi ha tota una altra sèrie de professionals que treballen junt amb ell. Sembla que això és cap a on anem. Per una vegada estem al sud d’Europa aquí una mica enrocats pensant que és l’arquitecte el que és multidisciplinar. Les coses que ens passen com a col·lectiu no són perquè la societat ens odiï a mort, ens passa perquè durant molt de temps no hem estat fent bé la feina que ens tocava.
RUSC
Cada cop més, dins el treball de l’arquitecte comencen a intervenir-hi altres factors, altres professionals, altres tècnics, perquè hi ha una tecnificació a l’arquitectura que porta cap a això. Quin és el lloc on ara s’haurà de col·locar l’arquitecte?
CRISTINA
Bé, jo crec que l’arquitecte queda a tot arreu, perquè l’arquitecte pot decidir especialitzar-se, i llavors ser un d’aquests agents externs, o continuar sent el nexo de todo, la figura que de alguna manera aglutina todas las especialidades.
JORDI
Sóc un ferm defensor de que l’arquitectura no és una feina personal. Des que vaig acabar la carrera, he treballat amb més gent i ara SUMO arquitectes som tres socis. L’arquitectura és la suma de moltes energies i de molts coneixements, evidentment no podem saber de tot.
RUSC
Ara comentàveu el tema de la normativa, que l’Ignacio definia com allò que han hagut de fer tot de persones que no sabien arquitectura per a què tot fos més fàcil.
CRISTINA
Hombre sí, las normas coartan. Si todos los profesionales fueran buenos, en un mundo utópico, donde fueran honestos y el promotor no intentara collar para sacar el máximo con una inversión mínima, las cosas se tendrían que poder hacer bien sin normativas. Y en un mundo en que los usuarios tuvieran sensatez y sensibilidad con respecto al edificio y lo supieran usar todo tendría que funcionar bien. Pero cada vez más salen normativas porque la gente intenta hacer las cosas de cualquier manera o sin tener conocimiento. Es verdad que las normas están exageradamente hechas para tontos.
JORDI
Jo no estic tan d’acord amb que la normativa coarta l’arquitectura. Estic tan acostumat a treballar amb elles que per mi no són cap tipus de coartació. Les normatives que et diuen “tu edificio debería dar este nivel de calidad” a mi no em semblen malament, serveixen perquè l’arquitectura millori, perquè no tothom és tan sensible amb aquests temes. Em semblen malament les normatives que són descriptives, les que et diuen “esto hay que hacerlo así”
RUSC
Si abans parlàvem de tecnologia i materials avançats, ens agradaria comentar també el camp contrari. Quina sortida hi veieu dins el context actual l’ús de materials i tècniques més naturals com per exemple la tapia, la fusta, la canya, és a dir, la bioconstrucció?
JORDI
M’encanta que passin aquestes coses. Ara hi ha gent que està interessada en utilitzar uns certs materials per davant d’altres… A nosaltres no ens van instruir mai [mira a la Cristina] en quin material era millor des del punt de vista del propi material, sinó dels gustos o tendències dels professors. Aquesta nova mirada crítica de mirar-nos com estem construint els edificis, quin es el cicle de vida dels materials, quant d’impacte tenen o què podem fer per millorar aquest impacte… Ara al despatx estem fent un projecte que està sotmès a una certificació LEED. Aquesta certificació, per exemple, dóna punts per utilitzar certs materials que es consideren ràpidament renovables. La fusta no es considera d’aquests, implica un cicle de producció de menys de 10 anys. Vam estar buscant què podíem utilitzar i vam trobar un aïllament de cànem amb molt bones prestacions, equiparable a aïllaments de poliuretano, poliestireno… A vegades no es fàcil introduir aquest tipus de materials, i n’hi ha que tenen moltes possibilitats. Però costa, ja que estan fora el circuit de materials homologats, i és complicat col·locar-los en segons quines obres.
CRISTINA
Lógicamente, no hay que cerrar la puerta a nada, y las coses tienen que ir por ahí, buscando Nuevos productos i sobretodo subproducto de material reciclado. Lo que a mí me parece un error es cuando esto deriva hacia un tipo de arquitectura. Sí que hay que buscar materiales que sean más respetuosos, de ciclo cerrado, que se aprovechen los residuos… Pero no hay que volver tampoco a un tipo de arquitectura muy rural, anecdótica y que tiene su mercado, pero también lo ha tenido siempre. Si pensamos en construcción adecuada para entornos urbanos con mayor densidad de población hay que pensar en los materiales pero hay que relacionarlos con sus posibilidades constructivas y arquitectónicas.
JORDI
S’ha de ser honest amb el material que utilitzes. El que no té sentit es voler utilitzar un material només perquè t’agrada la imatge que dóna. Estic fart de veure edificis amb totxos posats de cantell sense cap mena de lògica ni constructiva ni estructural. Cal ser fidels als materials que utilitzem.
El RUSC - Espai de Gestació Col·lectiva 