GENTRIFI…QUÈ?

TALLER DE CULTURA ETSAV EN EL CICLE D’ARQUITECTURA I VIOLÈNCIA, SOBRE ELS MOVIMENTS MIGRATORIS FORÇATS

Avui abordem des de RUSC una de les temàtiques que van ocupar un taller aquest passat cicle de Tardor. Després del taller “Terra Esborrada”, on vam afrontar el “conflicte armat” Palestina-Israel o el genocidi d’un poble, en el marc Arquitectura i Violència, vam encarar un taller en un entorn més proper i conegut; Barcelona.

Som dimarts 15 de novembre i comencem puntuals el taller al Hall de l’ETSAV. Dos convidats de luxe per ajudar-nos a parlar de les problemàtiques de la ciutat de Barcelona, la gentrificació i els moviments forçats que s’hi esdevenen; són la sociòloga Blanca Gutiérrez, de Col·lectiu Punt 6 i l’antropòleg Manuel Delgado. Iniciem el taller amb un joc, per anar entrant poc a poc en la temàtica i entendre que implica i per a què ocorren aquests processos forçats de migració urbana. Intentem ara desenvolupar-los una mica.

1

Un mot que ara sembla estar bastant de moda és la paraula gentrificació. La gentrificació o “ennobliment social” (traducció catalana del mot) fa referència a un procés de transformació urbana a causa d’una revalorització (a l’alça) del preu de vida (augment del preu del sòl, del lloguer o compra d’habitatges i locals…) que implica una substitució progressiva de la població resident per, lògicament, una amb més poder adquisitiu.

La paraula és una traducció literal del mot anglès gentrification, utilitzada per la sociòloga Ruth Glass el 1964 per explicar el que ocorria a Londres, on els barris més pobres estaven sent envaïts per part de les noves classes mitjanes. Gentry fa referència a la aristocràcia terratinent d’Anglaterra, metàfora que utilitza Glass per a il·lustrar els fenòmens de migració de les classes obreres de Londres. La gentrificació no implica alta burgesia ni aristocràcia pròpiament, implica únicament la substitució d’un estament social inferior per un de superior (ens ve a la ment la famosa piràmide medieval, que encara perdura, simplement cal variar els dibuixos). Per tant, sí, la gentrificació fa referència a un problema (o lluita) de classes.

4

Iniciem el joc! Cadascú és un personatge amb un perfil molt concret i un valor de vida establert, que es situa en un dels barris que formen el tauler. La condició; el valor de la persona ha de ser igual o superior al del barri, sinó aquesta ha de marxar. El joc és ben simple; per torns, totes les persones que es troben en un mateix barri han de decidir un seguit de millores que volen implementar; nous equipaments com escoles, hospitals o ateneus, elements de producció com fàbriques per a enriquir el barri, parcs d’habitatges… Aquestes mesures, que aparentment estan destinades a millorar la qualitat de vida dels habitants propis del barri, impliquen una arma de doble fil, ja que alhora impliquen una re-valorització de l’espai. Si l’espai millora i augmenta la seva qualitat augmenta conseqüentment el seu valor i per tant, les jugadores que ja no se’l poden permetre es veuen obligades a marxar. Si, per contra, el barri empitjora, baixa el nivell de vida, de manera que totes les persones expulsades dels seus barris aniran al nou barri des-valoritzat, creant un nou centre de pobresa. Quina casualitat que aquests espais estan relacionats amb les indústries i infraestructures més agressives i situats a les perifèries menys atractives. No serà, doncs, que aquestes migracions forçades són fruit d’una estratègia urbana global?

Abans d’arribar a la nostra ciutat, ens aturem en un cas paradigmàtic d’una ciutat ben famosa. El barri de Chelsea de Nova York era de tradició industrial i obrera, amb una gran part dedicat al sector càrnic. Una antiga via de tren de mercaderies abandonada creuava elevada tot el barri. Una iniciativa ciutadana decideix recuperar l’espai i donar-lo a la ciutat, aprofitar una preexistència i repensar-la per a l’ús complet de la gent de la ciutat; un gran parc lineal. Una iniciativa fantàstica oi? Un projecte 10 que dota al barri d’un enorme espai de més de 2 km que amés no ocupa sòl lliure en planta baixa ja que es troba elevat… O no tant fantàstic?

En l’actualitat trobem l’espai a les pàgines web definit com “un parc imprescindible que barreja naturalesa i art”, on es fan activitats com visites guiades (turisme, un punt que més endavant atacarem amb insistència), passejos i classes de ioga a l’aire lliure. Mentrestant, a les vores d’aquest gran nou espai dedicat a “tota” una ciutat (remarquem la ironia aquí present amb unes cometes) han anat apareixent bolets en forma d’edifici firmats pels despatxos d’arquitectura més importants del món: Jean Nouvel, Frank Gehry… La recent difunta Zaha Hadid ha projectat allà el seu primer edifici d’habitatges residencial (en construcció actualment), un edifici de súper luxe al costat del Whitney Museum, del també famós Renzo Piano. En un article del Mundo que versa sobre aquest projecte(*1) la arquitecta Iraquí diu: “el diseño se relaciona con la ciudad, mientras que los conceptos de un flujo espacial fluido crean un nuevo entorno dinámico” També llegim en l’article “520 West 28th (el nom de l’edifici) hará una declaración profunda del paisaje visual de la ciudad de Nueva York con su diseño atractivo y lugar prominente en el High Line, mientras que al mismo tiempo ofrece a los residentes la oportunidad exclusiva de vivir dentro de una obra de arte diseñada por una de las arquitectas más célebres”… Els pisos costen entre 4 i 44 milions d’euros. Només se’ns acut preguntar si hi viuran les mateixes persones que buscaven un nou espai pel seu barri… potser no, oi? A qui anava destinada, doncs, aquest seguit de millores?

Vist això, aterrem a Barcelona i ens preguntem si podem observar processos similars en el nostre entorn. El cas més paradigmàtic potser és el de Poblenou, d’un caràcter també obrer que la nova modernitat comença a envair, canviant la seva configuració i per conseqüència, a la seva gent. En una entrevista a el País(*2), el sociòleg Daniel Sorando i l’arquitecte Álvaro Ardua (autors del llibre First we take Manhattan. La destrucción creativa de las ciudades) expliquen “cuando aparece el primer muffin ya podríamos decir que estamos al 75% del proceso de gentrificación.” Element de modernitat traïdora que coneixem prou bé. Defensen quatre fases del procés de gentrificació: degradació, estigmatització, resignificació i mercantilització. En la mateixa entrevista llegim una frase que ens és familiar: “quien disfruta la mejora del barrio es gente que nunca ha luchado por ese barrio cuando estaba en la picota.

Quin fet agravant, però, trobem a la ciutat de Barcelona que ajuda al desencadenament d’aquests processos? Sí, el turisme, però sobretot, el model turístic.

Hem acabat el joc de taula i les participants no entenen perquè els seus personatges s’han vist obligadament desplaçats del seu barri al buscar simplement millorar la seva situació… Intervencions que, com hem vist sobradament, no tenen res d’innòcues, ans al contrari, són ben intencionades. Ara fem la interpretació, amb l’ajuda de la Blanca i el Manuel. Com es configura l’espai públic per a permetre aquestes operacions d’embelliment, que neguen una part de la ciutat? Quines són les estratègies urbanes tant des del planejament com a l’espai físic?

glories_2017
Projecte guanyador del concurs de Glòries

Si abans parlàvem de la High Line a Nova York l’equivalent local fàcilment el trobem al gran projecte de la ciutat de Barcelona; parlem de Glòries i la seva voluntat de convertir-se en un Central Park barceloní en el centre circulatori de l’Eixample Cerdà, culminant el també nou espai productiu de la ciutat, on el sector terciari comença a establir el seu skyline particular configurant el futur centre de poder de la ciutat.

desnonament-clot-3
Desnonament d’una parella al barri del Clot l’any 2011

Aquests canvis que en el tauler de joc es duen a terme a partir de moure una fitxa d’un barri a un altre, que impliquen a la realitat? Por, odi, resistència, fins que són expulsades a la força. Espanya va tenir l’horrorós nombre més de 500 desnonaments DIARIS al 2012. La Blanca ens n’explica algun cas que ella té contacte directe. La situació que es viu. El Manuel apunta: “- Ah, que s’han acabat ja? Que ja no n’hi ha més?”

Un seguit de punxes a terra apareixen a la Xina, Londres, Madrid, Barcelona… La seva funció, impedir que la gent sense sostre pugui dormir-hi. La formalització de la neteja d’allò que la nostra societat no vol veure prop seu. La manera? Expulsar-ho i negar la seva existència, mirar sempre cap un altre costat. El Manuel torna a apuntar una dada, i és que la imatge pròpia de Barcelona correspon als voltants de la UB, on ell imparteix classe. Ja no són simplement per a que no hi dormi gent, sinó per a què no s’hi puguin ni asseure estudiants o d’altres persones a descansar i conversar. Ens recorda a allò al que fa referència el mateix Manuel al seu llibre “El espacio público cómo ideología”(*3). La construcció d’un ideal d’espai on tots som iguals, ciutadans amb els mateixos drets i responsabilitats, amb un codi de conducte acceptat sobre el comportament en l’àmbit públic, el civisme, que margina, aparta i exclou aquells sectors de la societat més marginals per a mantenir la brillantor de l’aparador fictici en el que ens veiem reflectits al costat d’un turista (qualificatiu que necessàriament implica un alt poder adquisitiu) amb ulleres de sol, gorra i pell envermellida. Al fons, però, treuen el cap els apartats, perquè els productes de neteja que el sistema utilitza no aconsegueixen eliminar del tot una realitat que “no existeix”. Aquells que no tenen la capacitat per a dir-se ciutadans, per una banda, i per l’altra aquells que no poden qualificar-se de turistes. Llavors els anomenem immigrants, o refugiats, o alguna cosa semblant.

Abordem el tema del turisme. L’enorme port de Barcelona té la capacitat d’escopir en un sol dia a més de 25.000 turistes que omplen la ciutat (en especial els seus grans pols d’atracció) juntament amb a la resta que arriba via avió, autobús o tren. Aparentment, un enorme quantitat de flux de diners que entra a la ciutat. Però en el fons de la butxaca de qui acaba la major part d’aquests beneficis? El turista no té un model de consum conscient, ni la ciutat l’ofereix. Cada vegada més, escoltem la paraula “homogeneïtzació” referida als centres de les ciutats. Trobem el mateix tipus d’oferta comercial aquí a casa nostra (al pur centre, on acaba la major part del turisme) que a Japó, Estats Units o Berlín. El metre quadrat del portal del àngel, és, sinó el més car d’Europa, un dels que més. I hi regna amb una posició destacada Inditex, entre d’altres.

“Barcelona, la millor botiga del món”. Quan la pròpia ciutat es ven com un aparador, on queda la seva gent? Barcelona ha dut un model basat únicament en els beneficis del turisme, un monocultiu que dóna el poder a aquestes marees de gent (rica) que consumeix sense filtre. Venuts totalment a la voluntat estrangera ja que es depèn d’ella. I quan es parla de la botiga de Barcelona pràcticament no hi entra el comerç local, la petita empresa d’aquí…

Podem parlar, doncs, de gentrificació comercial?

El greu problema però, que pateix ara Barcelona, es troba en el lloguer. La ciutat està patint un segon “boom” immobiliari especulatiu que ara té per protagonista el lloguer dels pisos. A Gràcia, els preus del lloguer ha augmentat fins a més d’un 30% en 1 any, arribant a cotes superiors als preus per metre quadrat de la pitjor època pre-crisi. Desconeixem des de RUSC la situació de tots els veïns de Gràcia, però dubtem que els seus sous hagin augmentat en proporció a la espectacular i brutal pujada. Llavors? Deixem que vosaltres acabeu l’equació.

El turisme hi té molt a dir en aquesta situació. En el marc de la campanya “un dret com una casa” llançada per l’ajuntament de Barcelona l’any passat, una xerrada impartida al COAC ens va quedar marcada, i us la traslladem avui aquí breument. Ismael Yrigoy (*4) va fer una ponència sobre l’impacte del turisme de masses, i la relació entre habitatge i turisme a Espanya. L’objecte d’estudi era la ciutat de Palma, però el paral·lelisme amb Barcelona (i altres ciutats!) és directe.

El ponent defensava que el franquisme va establir una economia autàrquica que va acabar implicant una gran migració des de les zones agràries a la ciutat, proletaritzant a la gent del camp (Barcelona i la seva perifèria va ser una de les ciutats que va acollir més immigració). Des del govern es va establir una campanya on l’habitatge tenia una clara intenció política; “societat propietària, no proletària”, on es va promoure la creació d’una gran classe mitjana que fos possessora del seu lloc de residència. Dotar a la població d’unes fortes cadenes fictícies, per a mantenir una pseudoestabilitat a base de donar “coses a perdre”.

Aquesta operació va implicar una gran obra de promotors, construcció d’habitatges i crèdit per a poder accedir a ells. Aquí apareix el turisme, per dotar d’un equilibri econòmic a l’estat i permetre una liquidesa que permetés aquesta gran operació. El turisme de sol i platja, que poc a poc va anar colonitzant les costes de la península fins a envair-les per complet.

D’aquesta manera i realitzant un fort salt temporal (que ja ens perdonareu) arribem a l’any 2007, on el 87% de la població espanyola era propietària del seu habitatge. 87%. En plena època especulativa, de compra-venda de l’habitatge, els preus van inflar-se fins a quotes desmesuradíssimes. L’augment de la riquesa no corresponia a un augment de la capacitat adquisitiva de la població, sinó de dels preu dels seus habitatges. El turisme va ser un factor majorador, generador de demanda i per tant de més construcció. És observable com en els llocs on el turisme era més present el preu de l’habitatge era més alt, i per conseqüència, quan tot va caure, també van ser més grans les execucions hipotecàries en les zones més turistitzades.

Ara, com abans apuntàvem, la problemàtica s’ha traslladat al lloguer. Aquesta situació s’ha vist molt agreujada per el fenomen de l’habitatge d’ús turístic a les ciutats, amb una irrupció massissa que no para de créixer des del 2010. Pàgines com airbnb oferten una ingent quantitat d’allotjaments (la majoria no regulats), més de deu vegades que la que es pot trobar en una plataforma de pisos encarada a la gent d’aquí, i 3 vegades més cara.

Això està afectant a la possibilitat d’accés a l’habitatge, ja que els propietaris, en comptes de destinar l’ús a la població local prefereixen destinar-lo a un ús enormement més rentable. Hem crescut amb l’especulació com un modus operandi establert i acceptat, on tothom pot ser un micro-especulador que busca treure el màxim rèdit a allò que té. Així, poc a poc, la població dels centres històrics es va veient desplaçada, i poc a poc es perd el caràcter d’uns espais que acabaran destinats a ser un complet aparador fictici, un parc d’atraccions dedicat a la gent de fora, això sí, a la que té prou diners.

Seguim el taller amb una petita presentació de la Blanca on ens explica el treball de Col·lectiu Punt 6 i la seva visió critica des de l’estudi de la perspectiva de gènere (consulteu la seva pàgina http://www.punt6.org/ca/, on trobareu molta informació i molt interessant!) i acabem amb un debat obert final sobre tots els temes exposats. Una sessió intensa que ens deixa molt a reflexionar.

Volem acabar amb un toc humorístic, una ironia que no deixa de colpir-nos per la gran quantitat de veritat que amaga. Un gag de Polònia essencial:

Notes:

*1 Article del Mundo, 3 de juliol de 2012. http://www.elmundo.es/economia/2015/11/30/562a4e69ca4741d3248b462d.html

*2 Article del País, 16 de setembre de 2016. http://elpais.com/elpais/2016/09/15/tentaciones/1473938386_584848.html

*3 DELGADO, Manuel. El espacio público como ideología. Catarata, Madrid. 2011.

*4 Ismael Irigoy, investigador de la Universitat de les Illes Balears. Ponència al COAC, Barcelona, en el cicle Un dret com una casa.

 

Gràcies al turisme, l’habitatge s’ha entès com un bé de canvi i no com un bé d’ús

Ismael Irigoy

gentrificacion-fito-vazquez-2015

Les imatges utilitzades són pròpies o extretes d’internet.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s