En ese entonces se hablaba un solo idioma en toda la tierra. Al emigrar al oriente, la gente encontró una llanura en la región de Sinar, y allí se asentaron. […] Pero el Señor bajó para observar la ciudad y la torre que los hombres estaban construyendo, y se dijo: «Todos forman un solo pueblo y hablan un solo idioma*1; esto es sólo el comienzo de sus obras, y todo lo que se propongan lo podrán lograr. Será mejor que bajemos a confundir su idioma, para que ya no se entiendan entre ellos mismos.»
Génesis 11:1-9
Relat de la construcció de la Torre de Babel, la interpretació catòlica del pecat de la soberbia, l’aspiració a superar Déu, la natura, un atropocentrisme latent impensable en un estat de poder i domini diví. L’estructura comunal que es desenvolupa a Sinar dóna moltes pistes oblidades per a la morfologia urbana que creiem que ara ens ajudarien a recuperar el dret a la ciutat de Lefevbre i treballar l’estructura social veïnal tant reivindicada per Jane Jacobs*2. En aquesta construcció bíblica, Babel representa el treball col·lectiu en l’apilació dels maons, l’estima a la família extesa descendent de Noé que vol permanèixer unida, i, el més important, demostra la por que sent el panòptic de control quan la cooperació inicia la marxa.
És, però, el procés tant bo? O tant dur el càstig de disgregació? Potser no. I en podem extreure coses positives. Oblidant, evidentment, si parlem de Déu, Natura o Societat de control, l’estadi que presentem ens serveix per explicar una tipologia urbana en que l’alçada es necessàriament compatible amb la vida i, el més important, amb la multifuncionalitat.
Que què vol dir això?
Doncs ens referim a la barreja d’usos i funcions més enllà de la planta baixa.
Com podem veure en exemples propers, en centres de qualsevol ciutat, els usos i les funcions són edificats per zones més o menys connexes. El centre comercial respon a una voluntat consumista molt concreta, és en ell mateix; l’administració fa créixer volums autònoms com Ajuntaments i Palaus. Zonificant i aïllant es creen ponts com carreteres i túnels per anar d’un punt a l’altre seguint la relació ús-funció. Automatitzat, directe, obvi. I no només en termes de disgregació total, l’Illa de Rafael Moneo treballa en altres termes però obté un resultat idèntic. La diferència rau en la dimensió, mentres que la primera es preocupa de horitzontal, desplaçant en la superfície els objectes, Moneo treballa l’alçada i estratifica i separa els usos segons llesques que anem apilant. Com legos de diferents colors. Aquesta polarització de funcions i vitalitats és causa i, alhora, conseqüència del sistema social en que vivim. L’aïllament, la planificació, l’estaticitat, el bloqueig, la desconnexió…
D’altra banda, Constant i la deriva situacionista i, posteriorment, Bernard Tschumi, treballen la construcció de la ciutat des del punt de vista contrari. Si el capital i la modernitat busquen solucionar l’objecte des de la funció i l’eficàcia, als anys ’70 s’obra la porta a entendre el projecte urbà com a un teixit de relacions humanes que es veuen afectades per impactes arquitectònics. D’aquesta manera es plantegen l’enteniment de l’espai en un sentit global. Tant en New Babilon de Constant com en Arquitectura i Disjunció de Tschumi el rerefons espacial és el mateix. Una multifuncionalitat en constant canvi, destrucció i reinterpretació. Un sistema obert sempre en evolució on les relacions humanes i la seva percepció són l’eix principal del projecte.
I, per entendre-ho millor cal remuntar-nos a la base de l’article…!
Arribem a Dimarts dia 22 de Novembre, 10:10h, en cotxe a la Universitat d’Arquitectura del Vallès (UPC). Hem vingut volant des de Sant Andreu on hem recollit a l’Stefano Portelli, una persona antropòloga que seguim des de fa temps per la seva feina al barri de Bonpastor. Arrel de la configuració del cicle “Terra de Ningú, Arquitectura i Violència” que desenvolupem des del departament de Cultura de l’escola ens vam proposar directament contactar-hi per a que pogués aportar la seva experiència i, sobretot, obrir un debat multidisciplinar. Ja sabreu per altres articles que l’estructura de l’Espai Docent Comú (espai destinat a la Cultura els Dimarts i els Dijous de 10:30h a 12:00h) està canviant molt ràpidament! No només en contingut, també en continent!*3
I la sessió comença tímida, però la vitalitat de l’italià ràpidament ens injecta les ganes de guerra! Primer, però, el joc! Aquesta vegada ens serveix per entendre les diferents morfologies i disposicions urbanes que es donen en les nostres ciutats. La ultradensitat on la dimensió horitzontal és dominant i els racons es compten a centenars, el bloc linial o illa, tant recorrent avui en dia, apilant peces cedint espai “públic”, i diem “públic” perquè podria ser de totes les persones, però no és de ningú… també trobem estructures d’objecte aïllat amb molt poca ocupació de sòl i una gran dimensió vertical! Ens imaginem l’Empire States i els gratacels que viuen a Delirio en Nueva York*4. Una segona fase ens presenta la multiplicitat d’usos, la barreja heretogènia que conviu en un espai, equipament públic, comerç d’ús públic, habitatge privat… com encaixen aquestes peces…? Per contra, trobem la zonificació, és la disgregació dels diferents usos i la seva concentració en zones molt diferenciades. Directament ens ve Brasilia al cap–
Amb les ales habitacionals desplegades i el cor en el centre de consum, atravessat per una fletxa administrativa que et dispara directament a l’oci i la distracció. No sabem si aquesta era la intenció inicial de Niemeyer– però tots els indicis apunten a una ciutat projectada per a l’evasió social i l’ultraconsum. Unes residències allunyades, un centre de nova construcció enfocat al comerç a gran escala, en espais sense llum natural, amb música i olors que et centren en un únic objectiu: consumir. I, més enllà de la posició política… què passa amb les relacions socials? Es desenvolupen en una categoria que presentem en el joc:
Bloc Linial amb Zonificació d’Usos.
El contacte entre persones es troba en l’ascensor, parlant del temps, o en jutjats amb denúncies de soroll. L’element mediador de conflictes és l’administració, ja que la relació entre veïnes és l’anonimat. I aquí hi trobem un dels punts més vitals del taller. La dicotomia entre l’anonimat de l’espai públic, tant defensat per Richard Sennett, i el reconeixement veïnal, lluitat per Jane Jacobs. Són dues postures antitètiques i que responen a dos models de ciutat contraposats. Sennett i l’anonimat ens parlen d’una llibertat gairebé en l’incògnit, on no hi ha judici ni atenció, la llibertat individual és plena i el jo pot desenvolupar-se com vulgui. Aquest aïllament provoca que quan atempten sobre la teva llibertat el conflicte no es gestioni entre implicades, sinó amb la intervenció d’un tercer agent anomenat policia.
A l’altra cara de la moneda, Jane Jacobs. Defensa el contacte entre veïnes*5 i una estructura urbana en que les preocupacions i conflictes interns seran sempre col·lectius i, si no compartits, col·lectivitzats a partir del control comú. Aquest tipus d’encaix demana una vida de carrer molt més complexa que la de Sennett, és a dir, un nosaltres més present. La diferència, doncs, es troba en els agents de mediació de conflicte. On en Sennett vèiem que era un tema administratiu, per Jacobs la mediació passa per la familiaritat i el contacte entre implicades.
I un cop presentades les tesis ens podem centrar en les morfologies que desenvolupen cada exemple. Aquest és el punt d’encaix entre la teoria urbana i el taller amb l’Stefano…!
Bonpastor és un barri de l’est de Barcelona, en contacte amb el riu Besós com a frontera natural i un mar d’indústries obsoletes que li barren el pas cap a la gran ciutat. En aquest aïllament geogràfic i, en conseqüència, polític creix un poble entre l’estructura de la ciutat jardí i la comuna obrera. L’una per la morfologia en planta baixa, el contacte directe entre cases, entre portes i entre vides, i l’altra per la condició de classe, persones migrants del sud d’Espanya, expulsades del centre de Barcelona i estigmatitzades en cases barates, una etiqueta pejorativa que prova d’imposar la categoria de rebuig primer a les cases, després, per contagi, a les persones.
Ara bé! El que s’esperava que fos una expulsió i imposició de domini ha esdevingut un racó de reivindicació i lluita pels drets urbans molt important! Font d’ideologia anarquista i amb una cohesió social poques vegades vista. I aquest canvi és degut, en gran part, com apunta Stefano Portelli, a l’estructura urbana de planta baixa que afavoreix els espais intersticials i que les relacions humanes es desenvolupin en familiaritat. Ens trobem en l’estadi de Jane Jacobs on la norma es gestiona a partir del conflicte i, aquest, es mesura amb la mediació veïnal. No és el mateix una baralla entre dues persones sense que ningú miri (anònima), que si hi ha una trajectòria de relacions molt potent observant des de la finestra de la cuina o des de la plaça (familiar), persones que hi intervenen psicològicament, ja que la coneixença és en ambdues parts i substitueix l’anonimat i la llibertat d’incògnit. Aquesta mediació d’espai intersticial comporta que el conflicte no acabi en pallissa i, alhora, que no calgui la intervenció d’un estat o òrgan administratiu.
Ara bé, què trobem a dia d’avui a Bonpastor?
Canvis i planificacions… Sigui per sort o per desgràcia l’intervencionalisme estatal ha arribat al barri de manera burocràtica, amb votacions i processos participatius jerarquitzats; i de manera física, substituint les cases barates per blocs linials de PB+5. No cal pensar massa per veure el que comporta imposar una estructura urbana a un teixit relacional existent…
…la mort.
El pla urbanístic afecta, precisament, aquest element unificador i d’estructura relacional, les cases. Canviant la “casa del poble” a cota de carrer per l’alçada de blocs repetits, la vida de la plaça per la impersonalitat i desconfiança d’un espai de “ningú”.*6
No estem dient que Jane Jacobs tingui la raó i l’equilibri per control veïnal sigui l’òptim. Tampoc rebutgem sense volta de fulla la llibertat anònima de Sennett. Només posem de manifest un dels conceptes més interessants amb que ens hem topat últimament: la Ciutat Genèrica de Rem Koolhaas.
Totes les ciutats genèriques parteixen de la ‘tabula rasa’; si no hi havia res, ara hi són elles; si hi havia alguna cosa, l’han reemplaçada.*7
La pregunta és:
Aquesta ciutat genèrica esdevé per una imposició vertical?
Clarament NO.
Si les ciutats tendeixen cada vegada més a la neutralitat, l’individualisme, l’aïllament, la repetició de patrons i la recerca de la originalitat consumible és, precisament, perquè la pedra és el reflexe de la carn.
La ciutat es forma a la nostra imatge.
Que quedi molt clar, nosaltres no sabem quina és l’estructura urbana ideal, el que volem entendre és com podem aconseguir un teixit social cohesionat en una ciutat genèrica JA CONSTRUIDA. On la llibertat d’incògnit és tant salvatge. On l’ultraconsum afecta a totes les escales de la vida. Francament… ni la més remota idea. Però sí que hi ha una reminiscència que ens agradaria investigar…
Siria era, en gran part, un país tolerant, històricament acostumat a la diversitat de fe, origen, costums, bens i menjar. Com ha pogut el meu país, un país amb comunitats que convivien en harmonia i podia parlar tranquil·lament de les seves diferències… com ha degenerat en una guerra civil, en la violència, en el desplaçament i un odi sectari sense precedents? Hi ha moltes raons que han conduit a fer la guerra… socials, polítiques i econòmiques. […] Però crec que hi ha una raó que ens va passar per alt i que és important analitzar, perquè d’ella dependrà en gran part si podem assegurar-nos que això no torni a passar. I aquesta raó és l’arquitectura. […] ja que existeix una relació clara entre l’arquitectura d’un lloc i el caràcter de la comunitat que s’hi ha instal·lat. Juga un paper vital en si la comunitat es desmorona o s’uneix.
Marwa Al-Sabouni, Agost del 2016.
Aquest equilibri, molt equiparable al món de la flora i fauna en quant a que com major és la biodiversitat d’un espai més equilibri conté, es veu truncat per operacions neocolonials per substituir el que es creuen ciutats obsoletes per la nova estructura urbana. Del teixit relacional, l’autoconstrucció, cooperació… de la comunitat a la ciutat genèrica, zonificada, “eficient”, funcional i anònima. En aquest cas per imposició vertical, matant la identitat cultural, la barreja heterogènia, la multiplicitat… la vida.
I és que les Kasbes de l’orient pròxim tenen indicis del que podria ser l’estructura urbana ultradensificada que encara manté el teixit relacional familiar i mediador que proposava Jacobs. Un objectiu molt difícil d’aconseguir. Com es pot créixer en alçada per una simple qüestió d’eficiència productiva i vital (tant des del punt de vista del capital en Addam Smith com de la societat en Marx i Engels) i, alhora, aconseguir una cohesió social prou forta com per resoldre conflictes per sí mateixa…?
Tot i que la Kasba no sigui la resposta perfecte, té molts punts a desenvolupar, ja que, com la Torre de Babel, treballa per una comunitat cohesionada i en contacte constant i, a més, hi afegeix la barreja cultural que enriqueix tant qualsevol espai. Fa encaixar les peces de diferents geometries, no amb la força, sinó amb el contacte constant. La idea d’arbre, capaç d’extendre’s, créixer, tallar-se, reconstituir-se… en constant moviment i canvi, sense determinismes ni finals absoluts.
Quan el barri Baba Amr, a Homs, Síria, va quedar completament destruit, Marwa Al-Sabouni va proposar un mètode de reconstrucció que ens pot ajudar a clarificar les idees:
En la proposta, Marwa entenia aquesta multiplicitat d’usos en alçada i incorporava peces d’habitatge, comerç, equipament, espai comunitari, públic… creant un petit cosmos de pertinença i familiaritat. Ella mateixa ens demana que ho comparem amb els “independents i desconnectats blocs proposats per al projecte oficial de Baba Amr”:
L’arquitectura no és l’eix sobre el que gira tota la vida humana, però té el poder de sugerir i, fins i tot, dirigir l’activitat humana. En aquest sentit, l’assentament, la identitat i la integració social són tots productes i productors d’un urbanisme efectiu. […] El teixit de les nostres ciutats es reflecteix en el teixit de les nostres ànimes.
[…] Els arquetips urbans contemporanis que han sorgit en tot l’Orient Mitjà han sigut una de les causes de l’alienació i fragmentació de les nostres comunitats.
Marwa Al-Sabouni, Agost del 2016.
Notes.
*1 Idioma. Quan posem aquesta cita ens sembla especialment interessant la paraula idioma. I no l’entenem en el seu sentit més explícit de llenguatge comú, sinó en l’implicit de manera de procedir. Una metodologia, un ideari col·lectiu que permet avançar en comunitat. A això ens referim amb idioma.
*2 Tesi ampliament desenvolupada a Muerte y Vida de las Grandes Ciudades, l’obra capdal de Jacobs.
*3 Per saber més dels punts principals afectats en la nova gestió de l’Espai Cultural de la ETSAVallès podeu descarregar el PDF adjunt:
Eix Cultural ETSAVallès 2016-2017
*4 Acerca de la ciudad, Rem Koolhaas, edit GG 2015
*5 Veïnes com a persones, el femení que a RUSC fem servir no refereix a LEs dones, evidentment, sinó a LES persones.
*6 Repensar Bonpastor: una intervención multidisciplinaria independiente en un barrio afectado por la transformación urbanística. Stefano Portelli, Juny de 2010.
*7 Acerca de la ciudad, Rem Koolhaas, edit GG 2015
El RUSC - Espai de Gestació Col·lectiva 