EL RITME DE L’ÀNIMA

Fa temps van encarregar un edifici a una arquitecta* preocupada per la tendència artística del moment. No era un edifici qualsevol, la promotora tenia molt clar el que volia, quelcom simple, un piano. S’acceptava la “màxima” abstracció que la façana fos composada de peces negres i blanques. Però calia que el piano es reconegués a ulls de qui mirés.

L’arquitecta hi va treballar dos anys i tres dies, nits incloses. Sense menjar ni beure. Sols pensava en l’edifici i tot acabava amb el mateix.

Quan el va presentar, construït, la promotora, sorpresa, digué:

-Però… això no és un piano…!

-Com diu? -Va contestar l’arquitecta- Que no és un piano? I doncs? Que no sent la música del ritme pur? Que no sent la perfecte melodia amb que juguen els colors i les textures? Potser és cega a les manifestacions clares de l’instrument que hem creat? Provoca. Canta! No ho sent? No ho nota? Toqui la càlida fusta, vegis en el llis vidre. Olori la pedra i el totxo! I ara?

Ho veu(s)?

*sempre com a persona.

Arquitectura de Contacte.