ETSAV_DEBAT II

FUTURS / FORMACIONS

Arribem al segon assalt dels debats participatius! Aquest dijous passat dia 18 va tenir lloc altra vegada a l’ETSAV el segon dels quatre debats que estan prevists.

Preparats ja amb el bagatge de passades edicions, la preparació ja és fluïda. A les 10 ja som preparats, amb la taula de cafè per compartir preparada a l’entrada i com sempre, amb els nervis a flor de pell. La Rosa Rull és la primera en arribar, i ve realment ben preparada i documentada per un debat que es postula ben intens. Corren les converses informals, temps per comentar, escriure algun post-it més…

Apareix un debat interessant previ; els post-its han de ser preguntes o afirmacions? Els primers denoten dubtes, planteigs, inciten al debat. Els segons marquen més unes idees preconcebudes, provoquen, i com no, també inciten el debat!

Comencem! (tard) I comencem marcats per la falta de gent, tema que es comença a discutir. La preocupant desinformació de la societat en termes genèrics evidenciat clarament en l’ambient universitari en aquest acte. La present falta de crítica, d’esforç, fruït no de l’egoisme de les persones, sinó de la permanent COMODITAT en la que creixem, educats en no buscar més enllà, en la falta d’implicació. No hi ha ACCIÓ.

Encarats ja més al tema que ens aborda. Pensem en el futur, en el canvi, que se’ns dubte és lent. La burocràcia, la falta d’implicació… van en contra de qualsevol canvi. Retornem a la participació, a diferents nivells; quina ha de ser la participació de la ciutadania? Un dels temes d’interès i ja debatut amb intensitat en l’anterior debat de SOCIETATS. Però, ara es plantegen nous focus de participació interessants. Parlar no només de la participació a nivell global, sinó dins l’escola, de les persones de la universitat, els seus protagonistes! Predicar amb l’exemple i aprendre a participar en decisions importants com escola, actuar com a col·lectiu. Fins i tot debatim la participació a nivell professor -alumne, la seva relació, quin ha de ser el paper de cadascun en l’ensenyança de l’arquitectura.

“un profesor es una persona en un momento vital como tú eres alumno en un momento vital y simplemente os cruzáis.”   Ibon Bilbao

Entendre l’escola com un recinte, que condueix els estudiants, els ajuda en els seus interessos. Ensenyament a la carta! (surt l’exemple pràctic dels companys de Madrid Zuloark) L’especialització de l’arquitectura i alhora la necessitat d’ampliar l’àbac cap a una educació molt més multi disciplinar, en una complexa societat que ho exigeix.

La participació segueix en boca de tots avui! Tot i les mancances, la història ens mostra com hi ha moments que, per col·lisió, per una petita espurna, s’encén la flama! El 15 M, la Guerra d’Irak…  Motors vius que deixen un llegat, ens marquen un precedent per seguir treballant.

Sorgeix el tema del perquè la manca de temps en el col·lectiu estudiantil. La sobre-demanda de feina, la manca de temps per acabar-ho tot i poder participar en accions extra-universitàries o lleure personal, la mala gestió del temps… afecten a tots els estudiants. Això es transmet en una baixada de les matriculacions, en un desànim col·lectiu. Però és una resposta còmode.

“El temps te’l fas tu”  Enric Massip

Surt una divertida anècodta entre el Bohigas pare i Bohigas fill; el pare li va comentar un dia al seu fill; “cada dia, abans d’arribar casa, fes alguna cosa que no estigui relacionada amb l’arquitectura”.

Tot i ser certa la comoditat de l’estudiant, ben cert és també que el model actual no ajuda. És necessari una major integració dels conceptes en l’ensenyament de la professió, que es complementin entre ells i ajudin a anar omplint i formant poc a poc un discurs propi a cada estudiant. Això ens condueix a un tema de debat complicat: Quants anys ha de durar la carrera d’arquitectura? Ha de tenir un límit d’anys marcat? És ben clar que la necessitat burocràtica d’un títol exigeix marcar un límit temporal finit, però l’arquitectura mai deixa d’aprendre’s. APRENEM A APRENDRE.

Aquí retornem a la relació professor-alumne. El professor ha d’actuar com un sherpa, un guia que es troba en un punt de major experiència i ajuda a conduir a l’estudiant. Un model  d’ensenyament amb estructures obertes; un gran espai neutre dins del qual cadascú es traça el seu itinerari, ajudat pels docents (retornem a la idea d’un ensenyament a la carta!)

És essencial però, per buscar un nou motor de canvi, entendre ben bé el moment en el qual ens trobem, tant socialment com educativament, amb la situació de la universitat pública. Hem de buscar, apart de les conseqüències del que ara no funciona, o futurs models alternatius, el PERQUÈ. Determinar el problema, per a poder donar una sortida a la quantitat d’informació i pensament col·lectiu que estem generant entre totes en aquestes trobades. La necessitat de canalitzar-ho, treure’n suc i poder generar contingut, que alhora, generi motor de CANVI.

Aquí, ara, escrivint aquestes paraules, ho intentem. I ho seguirem fent.