IANNIS XENAKIS

MÉS ENLLÀ DE L’ESTRELLA, MÉS ENLLÀ DE L’ARQUITECTURA

Sovint ens oblidem en arquitectura que darrere un nom sempre hi ha un equip de persones, sempre hi ha algú més que, possiblement, també val la pena ser estudiat; qui ha estat al darrera, qui ha viscut a l’ombra…

1

Iannis Xenakis va ser un enginyer grec amant de les matemàtiques, la ciència i especialment l’astronomia. D’ideologia comunista (segons ell gràcies a Plató), va lluitar en la resistència quan va esclatar la guerra civil grega, en què va ser ferit i condemnat a mort per un tribunal militar grec. Obligat doncs a exiliar-se, a l’edat de 25 anys, va anar a parar a França, a París, on comença la nostra història. Durant aquests anys previs però, va començar a composar música, l’únic que li podia oferir calma en un món com aquell.

“No coneixia la fama de Le Corbusier quan vaig arribar a França, i a més a més l’arquitectura no m’interessava absolutament gens. Jo era un fugitiu, un exiliat. Era un enginyer, diplomat per l’Escola Politècnica d’Atenes, i tenia que guanyar-me la vida. Per això vaig entrar en el seu estudi, primer com enginyer, després com arquitecte; i he de dir que, en contacte amb ell, va començar a agradar-me de veritat l’arquitectura. En el fons, trobava en ella els mateix tipus de problemes que trobo en la composició: per mi el treball de Le Corbusier era una espècie de pont entre arquitectura i música.”

atelier-35-rue-de-sc3a8vres-paris-le-corbusier-et-ses-collaborateurs

A l’Atelier des Bâtisseurs, el despatx de París, Le Corbusier treballava en diversos projectes a la vegada. Cada projecte s’encomanava a un dels joves col·laboradors, amb els que es reunia durant unes hores cada setmana per discutir els dibuixos que s’havien fet durant el període entre reunions. Això era sempre pel matí, perquè les tardes les dedicava sempre a la pintura, tancat a casa seva.

Els primers passos de Xenakis van ser càlculs de materials per la Unité de Marsella, que s’estava a punt de construir, amb la particularitat que no utilitzaven el sistema mètric sinó les mesures del Modulor. Tanmateix, ell comença a dissenyar petites coses (els fanals i la caseta de les escombraries, per exemple) i al 1954, junt amb un altre col·laborador del despatx, s’encarreguen de l’escola infantil de la coberta de la Unité de Marsella (vegeu la imatge final de l’article Mon Oncle).

A partir de 1955 Xenakis es consagra a la definició del que ha de ser la sala principal de l’Edifici de l’Assemblea de Chandigarh. D’una geometria hiperboloide, consistia un gran cos que s’erigia cap al cel i que Xenakis va voler donar-li un significat còsmic, un treball sobre la llum, servint-se d’uns extensos estudis climàtics que havia fet sobre la regió, i que plasma al “tap” d’aquest cos. L’enorme complexitat estructural que suposava li va proporcionar un gran entrenament que faria servir més endavant.

Sin título-3      124701

Set anys després d’haver arribat al despatx, Xenakis es veu preparat per encarregar-se personalment d’un projecte i li demana a Le Corbusier l’oportunitat de desenvolupar-ne un. Le Corbusier li respon positivament, dient-li que té el projecte adequat per ell. Endevineu quin és? Doncs es va tractar ni més ni menys que el convent de La Tourette, que ha acabat sent una de les obres d’arquitectura que més admiració desperta per la seva sensibilitat i atmosfera. Un edifici brutalista, auster i enigmàtic que per la seva llum, el seu tacte, el seu so, però també el seu silenci i per què no, la seva música, va respondre a una autèntica arquitectura dels sentits.

“Trobar, descobrir, crear una arquitectura diferent, original en la seva nuesa essencial”

d743a851a55fb57814159aff2b825cc0   f48d045a899f490f55161b7f8a0ee4be   14124-9

Tot i que evidentment Le Corbusier intervenia en el projecte (principalment estableix la forma i va fent correccions), Xenakis és qui desenvolupa la planta, pensant les circulacions i funcions i, gràcies al seu coneixement tècnic, també defineix i dimensiona estructura i instaŀlacions. Deixant de banda la configuració general, Xenakis té aquí l’oportunitat d’investigar i desenvolupa un seguit d’aportacions personals que Le Corbusier accepta i adopta amb entusiasme, utilitzant-se després en projectes posteriors.

La més emblemàtica i que té a veure amb el món de Xenakis són els panells ondulatoris de vidre, o els panells musicals, com els nombrava Le Corbusier. Xenakis, durant aquests anys, compagina l’arquitectura amb la música i en aquell instant veu l’oportunitat de sintetitzar ambdós elements en una sola cosa, l’oportunitat de travessar fronteres.

Cemal Emden  Couvent_Saint_Maria_De_la_Tourette__16__full   Cemal Emden  3

“L’arquitectura és una música petrificada” deia Goethe, i aquí no pot ser més literal. La solució de façana de les parts comunes del convent va respondre a resoldre un problema arquitectònic (el de la composició) mitjançant una analogia musical, una formalització rítmica d’una de les seves obres musicals més importants que va desenvolupar paral·lelament al projecte: Metastaseis.

“Tots aquests problemes, el de la continuïtat en la transició, així com el de la velocitat i la forma que adopta, desenvolupen papers fonamentals en l’estètica musical, en les arts plàstiques i en l’arquitectura”

3   5

En Metastaseis Xenakis aplica les proporcions del Modulor creant un lligam estructural entre el temps i el so. Deixant de banda les metodologies clàssiques basades en una concepció uniforme del temps, aquí la duració és tractada d’un mode relativista, és a dir, hi intervenen sistemes matemàtics aleatoris. “La idea de Metastaseis és emetre els sis intervals algebraics i temperats de l’escala de dotze sons en duracions proporcionals a les relacions de freqüència. Del qual es dedueixen games de sis duracions que acompanyen la emissió dels intervals. La successió d’intervals temperats és una progressió geomètrica. Les duracions també ho són.” Aquest sistema de composició va rebre el nom de mètode estocàstic o música estocàstica i Xenakis en fou el pioner.

7

 “Els panells ondulatoris de vidre són un exemple concret del pas del ritme, de les escales musicals (oïda), a l’arquitectura, com també ho va ser, més endavant, el pas de la massa de glissandos [desplaçament continu de to d’una nota a una altra] de les cordes a la definició de les superfícies reglades del Pavelló Philips”.

L’any 1956 el director artístic de Philips contacta amb Le Corbusier per encarregar-li el pavelló de l’empresa per l’Exposició Universal de Brussel·les de 1958. L’objectiu principal era posar a prova i explorar les potencialitats dels productes Philips, un espectacle de llum i so dins d’un local que, sense la necessitat d’exposar-hi cap producte, demostrés el progrés tècnic i la capacitat de l’empresa, és a dir, innovació i tecnologia.

Le Corbusier accepta i demana ocupar-se de les dues coses, tan de l’arquitectura del pavelló com de l’espectacle. Fa un croquis de la planta i li passa a Xenakis, per a què s’ocupi del disseny del pavelló, mentres ell es dedica en exclusiva a l’edició del video, el joc de llums i colors i el so, que encarrega al compositor Edgar Varèse. Le Corbusier hi veu l’oportunitat de treballar en quelcom que sintetitza totes les arts i s’hi entrega amb entusiasme. El conjunt el batejarà com a Poema electrònic i serà, amb una durada de 8 min, el que els visitants del pavelló veuran quan passin a través seu.

godzillabig.jpg    326_philips_4

Xenakis també participa en aquest conjunt audiovisual composant un interludi que s’escoltarà a l’entrada i al final anomenat Concret PH basat en la filtració i modificació del so de crepitacions de carbó vegetal, de manera que “difós per centenars d’altaveus [n’hi havia fins a 400 repartits per tota la superfície interior del pavelló], el so que arribava deuria donar als oients la impressió de que el pavelló s’esquerdava al seu voltant”.

Com haureu observat, aquestes dues obres es componen principalment de sons electroacústics o sons posteriorment modificats, en el que era el principi del so electrònic, quan la música i els sons comencen a produir-se i experimentar-se amb ordinadors; les beceroles d’una era digital que començava a despertar i que Xenakis, un cop passada la seva etapa Le Corbusier, continua desenvolupant en la seva música.

tumblr_miqi4cqzQ21rrldqbo1_500   vlab

Si ens centrem en el pavelló, aquest tenia una planta en forma d’estómac, a partir del croquis de Le Corbusier, una analogia formal a la funció del pavelló: un espai de pas on la gent hi entra i hi surt, hi passa a través. La geometria retorçada també impedia als visitants veure el que s’hi albergava a l’anterior fins que no hi entraven i deixava l’espai central a les fosques per tal que es pogués dur a terme les projeccions audiovisuals. El pavelló, per tan, no havia de ser res més que una envolvent, una closca que crees un espai interior sense funcionalitat aparent.

“Era la primera vegada que vaig fer algo completament sol, algo completament diferent, amb noves solucions per les superfícies. Em vaig provar a mi mateix que, en el camp de l’arquitectura, era capaç de fer quelcom que fins llavors no s’havia fet.”

8

Acceptant aquesta característica única d’envolvent, de volumetria, la pregunta que es planteja Xenakis era: quina forma geomètrica ha de tenir la coberta perquè la seva massa sigui mínima?

Retornant a Metastaseis, la transcripció gràfica que feia dels glissandos, aquest desplaçament al llarg de la corda, li oferia dues respostes, per una banda la condició de continuïtat que ell buscava pel pavelló i per l’altra, una forma, la hiperboloide, amb la qual ja havia treballat, i que seguia pràcticament la línia de transmissió de càrregues i per tan conferia estructures gairebé autoportants.

12

Així doncs, el pavelló es va conformar a partir de tres puntes alçades a l’altura de 21, 13 i 18 metres a partir del qual s’estenien uns tensors d’acer, generatrius de les superfícies reglades, un envoltori de paraboloides hiperbòlics. La concepció de l’arquitectura aquí passava forçosament del pla a les tres dimensions. Havia nascut una nova arquitectura, la de les formes abstractes i lliures, un nou camí cap a la plàstica! “Aquesta obra, absolutament original, pertany a una nova arquitectura revolucionària: l’arquitectura volumètrica.” “El sistema de referència del cos humà ja no serà l’angle recte i les superfícies planes, horitzontals i verticals. La sensibilitat de l’home es forjarà en l’espai corbat. Des del punt de vista psicològic, serà un enriquiment nou, gegantesc, de conseqüències encara imprevisibles”. Potser nosaltres ja les coneixem les conseqüències d’aquesta tendència…

xenakis-estomac-pavillon

La revolució però, la innovació, va ser realment tècnica. El mèrit del qual rau en el seu desenvolupament d’un mètode per construir superfícies difícils sense la necessitat d’encofrar. Aquí va intervenir-hi l’enginyer Duyster que, juntament amb Xenakis, van posar al límit les capacitats del formigó desenvolupant un sistema de plaques prefabricades de formigó pretesat de tan sols 8cm de gruix que permetien cobrir el pavelló i materialitzar-ne la superfície. El resultat? Una superfície gairebé autoportant sense necessitat de cap suport extern interior ni exterior. El Pavelló era tan sols volum. La prova de tot plegat fou quan, passada l’exposició i malgrat els esforços per conservar-lo, els obrers encarregats del seu enderrocament varen sorprendre’s de la seva inesperada resistència.

bild   story_le_poeme_electronique_03

13

detail   10

pavillon-philips-bruxelles-f060513

Aquest pavelló, tanmateix, va representar la ruptura entre Le Corbusier i Xenakis, per disputes en l’autoria, davant els progressos que estava fent Xenakis i la fama que poc a poc guanyava. El pavelló va ser un èxit absolut durant l’exposició i, finalment, va acabar reconeixent-se Xenakis com l’autor també de la seva arquitectura. La bona sintonia, però, s’havia trencat i al 1959, amb només  37 anys, Xenakis deixa el despatx continuant la seva carrera en solitari, el qual acaba convertint-se en un dels músics més importants del segle XX i realitza alguns projectes més en arquitectura, però això ja seria una altra història.

11

   “L’originalitat és una necessitat absoluta per la supervivència de l’espècie humana”

 

Cites extretes de XENAKIS, Iannis: Música de la arquitectura.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s