Reflexiono.

Tinc un projecte entre mans. Acadèmic, es clar. He d’abordar-lo, començar per alguna banda. Actuar com a (bon) arquitecte. Però per on? Com?

Miro el programa. Números i metres quadrats. Llistats. Llistats dels llistats. Superfícies de cada punt de la llista. Quelcom em diu que no he de començar per aquí. El bon arquitecte no ho faria. Què faria ell?

Reflexiono altra vegada.

Necessito aclarir l’objectiu. Resoldre un programa? No pas, aquest és un problema que em sembla banal. S’encén una llum dins meu. Apareix la resposta davant, a tocar del meu nas, tant a prop que no em crec que no l’hagi pogut veure. Potser és aquest el problema, que no veiem prou.

LES PERSONES.

Clar! Això és el que faria el bon arquitecte. Pensar en les persones. En quines? Resposta obvia, en totes. Però sobretot en les que afecti el projecte. Com es fa això?

Vaig al lloc on s’hauria de fer el projecte. No em sento segur, tinc dubtes en la meva ànima. Com em poden ajudar aquests éssers que no han estudiat tot el que he estudiat jo, que no saben d’urbanisme, ni construcció, ni instal·lacions… Què sabran ells?

Una veueta apareix darrere l’orella esquerre; “ells són els que viuen l’espai, els que l’ocupen i el fan seu. Ells dominen el terreny, el coneixen pam a pam. Saben perfectament que hi ha ara, que hi havia i que pot haver-hi. Saben què necessiten. “ És el bon arquitecte.

Última frase gravada dins meu; “saben què necessiten”. El bon arquitecte m’està dient què fer. Parla amb ells. Descobreix que necessiten. Posa’t en la mirada de la ciutat que tenen tots ells i llavors allunyat. Coneixent la seva mirada (per tant les seves necessitats) pots fer de bon arquitecte. No abans.

Reflexiono per tercera vegada.

Em llenço. Parlo amb ells. Em responen. S’interessen. M’expliquen d’on venen i a on van. Què ha canviat, què pot canviar i què no canviarà mai. Ells coneixen el lloc. En són experts. Jo no en sé res. Quan estúpid havia estat, pensant que podria saber-ne més que ells!

Ara conec el lloc. Conec les persones. Se com són, d’on venen i que els preocupa. Se que NECESSITEN. I ara puc ajudar-los. Ah! Aquesta és la feina del bon arquitecte! Aquesta i no cap altra.

Ajudar a les persones.

Aquest és el camí del bon arquitecte.

 

·(Fotografia de portada del fotògraf Henderson sobre un barri marginal de Londres que després els Smithson utilitzaran en el seu panell dels CIAM)