L’ARQUITECTURA DEL DESCANS

Comencem aquí l’apartat de viatges! Aquí explicarem experiències dels membres de RUSC que hagin viscut en les seves visites arreu del món, per conèixer diferents llocs, rutes i com sempre per descobrir noves arquitectures, conegudes o desconegudes! Esperem que us agradi!

Aquest és un viatge, potser més una ruta, que va tenir una sorpresa inesperada i fantàstica. Aquesta no és més que la prolongació del Camino de Santiago, que va des d’aquesta ciutat fins a Finisterre, al Cabo do Morte, aquella punteta de Galícia que suposa el final de la península i l’inici de l’oceà. La caminada fins a Finisterre suposa un dur esforç, 3 nits fins a arribar-hi, amb llargues etapes. Un cop arribats a Finisterre, falta arribar fins al far, des d’on contemplar la famosa posta del sol, parada obligatòria. És en el camí al far on trobem el cementiri de César Portela.

Portela desfà la idea clàssica de cementiri. Des de la carretera tenim un primera percepció global de l’edifici. L’accés no és directe; un caminet surt de la carretera enmig de la vegetació, amagant-te de tota la resta, conduint-te cap a un lloc desconegut on el cementiri desapareix fins que no hi ets enmig. La importància del recorregut, de no mostrar les coses directament, sinó de biaix; crear el dubte i la curiositat; creant escenes, sensacions, sorpreses. Ens recorda inevitablement a l’ascensió a l’Acròpolis, la importància del recorregut, el pas entre el món terrenal i l’espiritual, la vida i la mort.

mapa fisterre
Planta de l’emplaçament del cementiri, on veiem el camí que descendeix, els nínxols i el mar al fons.

          planta ascenció akropolis

Planta de la intervenció del camí d’ascenció a l’Acròpolis, de l’arquitecte grec Dimitris Pikionis

El cementiri són simplement un conjunt de nínxols situats en dos nivells que van encaixant-se al terreny, adaptant-se a la topografia, ajuntant-se amb la muntanya. El paisatge s’obre per mostrar-nos tot el golf; Portela està creant un recinte, però no són murs i portes, sinó arbres,  muntanya,  mar,  cel. La difusió del límit, on comencen i acaben les coses. Com l’espai flueix, sense tancar-se, expandint-se. Serenitat i calma, un espai que permet la reflexió, l’evasió d’un mateix,  on arquitectura i natura es fonen i passen a ser una de sola.

Una intervenció mínima, sense modificar pràcticament l’existent, una intervenció com a interpretació mateixa del territori. Un cementiri com a corriol, que serpenteja baixant la muntanya. Es construeix no un edifici, sinó un paisatge. Un lloc de contacte directe amb l’entorn, amb el mar, amb la natura, amb l’esperit. Un a tradició de culte a la mort en contacte directe amb la vida.

20140905_184652

Primera vista del cementiri, quan se’ns descobreix des de la carretera

20140905_185521

Vistes que se’ns obren un cop sortim del sender